|
Obertura 1812 (si us plau, no ho proveu a casa...) |
 |
|||
| Agost de 1998, Montevideo,
Uruguai Paolo Esperanza, trombó baix de la Sinfónica Mayor de Uruguay, en un extraviat moment d'inspiració, va decidir fer la seva pròpia contribució als trets de canó que es disparaven en una interpretació de l'obertura 1812 de Tchaikovsky en un concert al aire lliure per a nens. Amb completa seriositat va colocar un gran petard encès, equivalent en potència a un quart de cartutx de dinamita dins la seva sordina d'alumini, introduint-la després dins la campana del seu quasi-nou trombó baix Yamaha de doble vàlvula. Després, des de l'hospital, explicava al periodista a traves dels embenats que li tapaven la boca, "vaig pensar que la campana del meu trombó em protegiria de la explosió i dirigiria la energia fóra i lluny meu impulsant la sordina com un coet per dalt de l'orquestra". Però, Paolo ni estava al dia en la física de la propulsió ni era qualificat per utilitzar artilleria pesant, per la qual cosa va fallar en intentar elevar la campana del trombó el suficient com per donar a la sordina l'arc que la fes passar per damunt l'orquestra. El que va passar realment deuria servir de lliçó per a tots, en aquells moments d'inspiració divina. Primer, degut a que havia errat la suficient elevació de la campana del seu trombó, la explosió impulsà la sordina entre les files dels músics de vent i violes anant directament a la panxa del director, empenyent-lo directament a la primera fila de platea. Afortunadament, el públic seia en cadires plegables, el que el va protegir de lesions greus, ja que les cadires es van anar plegant tot transmetent la energia del director volador d'una fila a l'altra com fitxes de domino. El so de les cadires plegant-se i els crits del públic tombant d'esquena augmentaren logarítmicament, afegint-se al soroll general de canons i instruments de metall que constitueix els darrers compassos de l'Obertura. Mentrestant, no essent suficient tota aquesta sobtada coreografia, a dalt de l'escenari el Waterloo de Paolo encara no havia acabat. Segons Paolo, "Tan aviat com vaig sentir el so de l'explosió, el temps va semblar detenir-se. Tot es movia a càmera lenta. Just abans de sentir dolor abrasador a la meva boca, juraria que vaig sentir una veu amb accent austríac que deia "Perr a kada aktion hi ha una reaktion opossada!" .Bé, això no ens hauria pas de sorprendre, ja que el mateix Paolo havia esdevingut ell mateix una demostració de llibre d'aquesta llei fonamental de la física. La energia que no va impulsar suficientment la sordina, va permetre enviar un recalentat raig de gas cap al darrera a traves l'embocadura del trombó, sortint pel bec i cremant els seus llavis i la seva cara. El ballet pirotècnic encara no havia acabat. La força de la explosió va ser tan gran que va partir pel mig la campana del seu llustrós Yamaha, obrint-la de dintre enfora i propulsant al mateix temps Paolo fora de la tarima. I, pel gran finale, mentre Paolo queia d'esquena, va deixar d'agafar la vara del trombó, tot permetent a la pressió dels gasos calents corrent per dins del tub, llençar la vara com una doble llança al cap del 3er. clarinet, deixant-lo inconscient. La moralitat de la història? Vigileu la propera vegada que sentiu a prop vostre a la secció dels trombons algú cridant "Ep, nois, compte amb això!" |
|
|||