Missa per a doble cor

Martin treballà en la seva Missa per a doble cor durant quatre anys quan ell en tenia trenta, composant els primers quatre moviments en 1922 i afegint, més tard, l'Agnus Dei en 1926. Aleshores, ho va deixar de banda, sense intenció de publicar-lo ni de què fos interpretat. Quasi bé quaranta anys després, la Missa fou finalment estrenada en 1963. En aquell any, Martin escrivia : "No volia que fos interpretada, ja què em feia por que pogués ser jutjada sota un pur punt de vista estètic. En aquell moment ho vaig considerar un assumpte entre Déu i jo mateix. Vaig creure que una expressió de sentiments religiosos hauria de restar secreta i apartada de la pública opinió". Avui, la Missa per a doble cor és considerada com una de les més grans obres mestres del repertori coral a cappella del segle 20.

L'educació calvinista de Martin, i la seva veneració per la música de Bach va demostrar ser una espasa de doble fil: mentre eren fonts d'inspiració per a molts dels seus treballs, també constituïen obstacles en el seu desenvolupament artístic. Les creences religioses profundament arrelades en la seva família li van fer creure que les expressions públiques de fe personal eren inacceptables, i el dubte que la seva pròpia música pogués resistir la comparança amb les cantates i misses del seu ídol li va impedir publicar qualsevol treball de tema sacre fins al "In terra pax" de 1944, una sèrie de textos bíblics per a commemorar la fi de Segona Guerra Mundial a Europa. Encara pitjor, aquests sentiments van fer que la seva Missa per a doble cor, escrita en els 1920, romangués inèdita fins a 1963, l'any de la seva publicació. Com resultat, comparada amb la Missa contemporània de Vaughan Williams en sol menor, també per a doble cor, la missa de Martin, creació igualment aconseguida, ha llanguit injustament en la foscor.

Com en tots els moviments d'aquesta obra, el segon cor comença el Kyrie, amb una lenta melodia com una antífona, de la qual es fan eco primer les contralts del cor 1,i després les dues seccions de sopranos, amb els tenors i baixos en la base. Les veus més greus inicien la secció següent, marcada "avec mouvement" (amb moviment) que duu al primer fortísimo de tenors i sopranos en un si agut, just abans del "Christe eleison". Aquesta secció creix també en intensitat, fins a altre climax en fortísimo, fins tornar al "Kirie", acabant en un tranquil mi major.

Els tenors del cor 2 inicien el Glòria en un pedal, amb les altres veus entrant en notes més agudes i després en intèrvals més curts fins que ambdós cors s'uneixen en el "In excelsis"; aquest procés es repeteix immediatament, començant aquesta vegada amb els baixos. El moviment disminueix el tempo ràpidament, quan el segon cor entona el "Domini Deus", mentre el primer cor canta "Agnus Dei." Ambdós cors comparteixen el "Quoniam tu solus sanctus" on Martin trenca amb la tradició evitant tant un episodi fugat en l'"Amén" conclusiu, com l'usual "forte" amb que acostuma a finalitzar aquest moviment.

Encara que el Credo té de bon tros el text més llarg de qualsevol moviment de la Missa ,la versió concentrada de Martin només té quinze compassos més que el Glòria. Amb això no perd el Credo de Martin el dramatisme d'altres compositors: Martin va mantenir una especial dedicació pel "Et incarnatus est", amb el seu subsegüent "Crucifixus". El "Et resurrexit" és una elegant dansa, amb sopranos i contralts en cada cor en imitació, així com les dues seccions de tenors. Les primeres sopranos i segons tenors condueixen el "Et in spiritum sanctum", repetint la mateixa melodia per a cada nova línia de text. El moviment duu a una conclusió vigorosa amb una declaració homofònica: "Et expecto resurrectionem mortuorum."

El Sanctus comença amb les veus més greus repetint un tema lent que imita el redoblament de campanes. Conforme avança el moviment, les veus augmenten la seva animació, fins a arribar a l'"Hosanna in excelsis", amb un protagonisme per als tenors d'ambdós cors que canten al uníson. Segueix immediatament el "Benedictus" amb les tres veus més greus del cor 2 cantant contra les exòtiques i íntimes harmonies de l'altre cor, mentre les sopranos, dividides en cada cor, intercanvien, ondulant, la melodia primària. L' "Hosanna" que conclou aquest moviment és un dels de major virtuosisme en tota la literatura coral: amb totes les veus volant en els seus registres més alts, fins a l'últim acord on el cor 1 s'esvaeix, deixant al cor 2 "repicant" una vegada més, en l'acord dominant de mi major. Va ser en aquest punt on, en 1922, Martin va deixar de treballar en la Missa.

Quatre anys després, Martin va tornar a aquest treball, i va agregar un dels més grans temes de tota la música: el "Agnus Dei". La música flueix fàcil i sense esforç, ocultant les seves dificultats destrament: el metre oscil·la entre 5/4 i 4/4, alternant amb algun 3/4 ocasional. Contra el pols ferm del segon cor amb les seves lentes i canviants harmonies, el primer cor entona la seva etèria melodia al uníson. La melodia bàsica es repeteix sis vegades, augmentant l'altura del so gradualment, i amb les repeticions més insistents del miserere ("tingueu misericòrdia") a través de les primeres quatre variacions. Després del "clímax" de la quarta variació amb el primer cor "divisi" per única vegada en tot el moviment, l'atmosfera es calma durant les dues següents variacions, fins que totes les veus s'uneixen per al solitari "dona nobis pacem". L'últim acord és sol major, i per primera i única vegada en tota l'obra, un moviment acaba en la tònica, fent-nos sentir que, per fi, el nostre viatge espiritual ha acabat.

Recursos didàctics

Recordeu : botó dret del mouse per a desar l'arxiu al vostre ordinador i executar-lo després.

Botó esquerra, per a executar-lo directament

Són arxius d'audio (midi i mp3) que es poden sentir amb qualsevol reproductor convencional.